Hola, sóc jo, la Maria.

 

Aquest tros de pàgina l’he volgut tenir per a mi, però no per esplaiar-me i explicar-vos la meva vida, sinó per poder compartir amb tots vosaltres aquesta fantàstica aventura que ha estat i està essent formar part d’ Ai, Carai!

Ai, Carai! s’inicia a la Granja Escola Can Joval, al Solsonès, durant els 4 anys que vaig estar vivint allà feliçment (1987-1991). Comença com a grup d’animació i tot i que durant les estades dels nens/es de les diferents escoles que passaven per la casa ens vam fer un tip de fer festes a les nits, el nostre primer “bolo” oficial va ser el dijous 10 d’agost del 1989 a les 6 de la tarda a la plaça del Camp a Solsona, van actuar amb mi el Pere Bonvehí a la guitarra i veus i el David Pie al piano... Quins records...  

Al poc temps ampliem repertori i canviem de format: el Pere (guitarra i veus), la Cristina Villa (veus), la Conxi Molina (veus) i jo.. el David es reincorpora un temps després.

El 1991 marxa el Pere i s’incorpora el Jose Ma Aragües (Joselindo) a la guitarra i veus, que encara m’aguanta hores d’ara i amb qui tinc un “enganxe” total (Jose “Melenas”...eres el terror de las nenas) i juntament amb la Cristina i la Conxi fem el primer format estable que va durar fins el 1995. Aquell any i per uns motius que em dolen recordar es desfà el grup.

Treballo durant dos anys amb diferents músics: recupero al piano al David Pie, més tard serà el David Sisó el que el tocarà, a la guitarra el Marc Monzó i de vegades el Benja... la Lili, la meva germana a la veu,...

L’estiu del 1997 m’incorporo a la Companyia Sapastres i estic amb ells un any. Amb ells treballa el Tosó, un dels millors clown, malabarista, xanquer, monociclista,... que he conegut mai i al cap d’un any de treballar junts amb Sapastres decidim recuperar Ai, Carai! i llençar-nos a totes.

 

La segona etapa estable del grup comença l’estiu de 1998, amb el Tosó i amb mi tocarà de nou el Joselindo i s’incorpora el Negri, pianista cubà que dóna a tot un “toque sabrosón”. Col·labora també de tant en tant el Marcos Morales, ballarí cubà que remata el “toque”.

Però no s’acaba tot aquí... el Tosó m’abandona el 2000 i em canvia per fer-se xofer de busos... en el seu lloc entra el Tommy... també un tot terreny com el Tosó i fidel al grup fins el dia d’avui.

 

Continuem la etapa el Jose, el Negri, el Tommy i jo. Però de vegades necessito substituts.. per si algú falla... i tinc la sort de comptar amb la meva germana la Lili, l’Anna Puigmartí una gran pianista i el Miquel Àngel, guitarrista fantàstic que haig de compartir amb diverses orquestres.

 

L’any 2000 muntem la comparsa Afrocuba. Gràcies als coneguts del Marcos i del Negri em poso en contacte amb una pila de músics i ballarins/es cubans; assagem, fem vestuari i llencem la comparsa al mercat... per cert que triomfa "que no veas"!!!

      

El 2004 comencem paral·lelament amb la Cristina Villa a treballar de nou juntes i creem els “Contes Cantats i Dibuixats”, la Cris dibuixa en directe mentre jo explico els contes i cantem juntes.

 

El 2004 també fem el nostre primer grup de Cercaviles. T inc la sort de trobar la Imma Racero.... una supergrallera, que també toca la flauta travessera, el saxo, la tenora,... que m’organitza un grup fantàstic. Incorporem un toc amb accions de carrer i treballem plegats amb diversos actors i actrius manresans/es, com la Silvia, la Irene, l'Àlex, entre d'altres, i la meva germana Lili, una todoterreno.

 

El 2005, finalment l’entitat s’amplia amb un dels meus somnis, els Serveis Lúdics i Educatius, amb la Gemma Rosselló, la Cristina Esteban i l’Eva Boix.

La Lili agafa amb empenta el Calaix de Sastre i el Juanjo, el meu home, s’encarrega de la logística de l’entitat...

 

El 2006 passo a encarregar-me personalment del Servei Lúdic i educatiu, junt amb la Lili, la Cristina Villa, La Eva Montero i un grup de monitors molt competents.

 

El 2007 el grup pateix una altre baixa...la del Jose, el meu cantant i guitarrista per exelència, que emprén l'empresa de dirigir la Granja Escola Can joval.

I és així quan poc després passa a ocupar el seu lloc la meva germana Lili, sempre dispossada.

 

Quedem donç, el Tommy, el Negri, la Lili i jo, la Maria, amb les aportacions puntuals de les meves filles Laura i Maria que de tant en tant pugen a cantar a l'escenari i ho fan de meravella!

 

I fins el dia d’avui en què em sento superfeliç...

Ai, Carai! ha crescut i creixerà i sóc la mare de la criatura i estic orgullosa i contenta que així sigui... Gràcies a tots els que m’heu acompanyat  i els que encara m’acompanyeu en el camí...

                        

inici